ASSENYALAR

Desprès d’una setmana què, com a col·lectiu i personalment, m’he sentit assenyalat, faig un article, a contracor, sense parlar de les coses que m’agraden i que crec que necessita la meva ciutat i la meva regió. A mi m’agrada parlar de la necessitat de pensar una estratègia de transformació d’Amposta i de les Terres de l’Ebre per sortir del cau on estem, una terra fantàstica i amb moltes possibilitats que té un dels PIB més baixos de Catalunya, que perd població i talent, que li falten infraestructures i agilitat a l’hora de prendre decisions per lluites de taifes i campanars.

De ben petits em deien que assenyalar a la gent amb el dit era de mala educació, llàstima que quan creixem tenim altres maneres d’assenyalar les quals poden arribar a fer més mal, ferir socialment o crear rebuig. Sembla ser que, assenyalar, a través dels mitjans de comunicació, que una persona o un col·lectiu són ‘mals ampostins’ es una pràctica habitual.

Qui fa assenyala fa baixar el nivell polític de la ciutat mai vistos. L’oposició feta des del meu partit, durant tota la legislatura, el PDeCAT a Amposta, ha estat neta, escoltant a la gent amb els seus casos i les seves preocupacions, o mirant casos d’èxit a d’altres ciutats que es podrien implementar a Amposta. I també denunciant públicament, casos de mala gestió, en teoria de bona fe, com el famosos casos d’Arriaga.

L’assenyalament em recorda a temps passats, i que jo creia oblidats, on s’assenyalava a qui pensava diferent, a qui sentia diferent, a qui estimava diferent, fins i tot a qui parlava diferent. Arrel d’aquest assenyalament se’n derivaven accions molt cruentes, per sort ara no passen. Però haver de sortir a dir que m’estimo la ciutat d’Amposta, que m’estimo les Terres de l’Ebre i que vull treballar per fer una ciutat amable, transparent, verda, sostenible i que atragui a la gent a viure gràcies a que hi ha treball i futur. Que per això s’assenyali a part d’un col·lectiu de persones que, recordem va governar Amposta, i la va fer gran, i la va fer créixer, també per condició humana va fer errades, i es va fer oposició, i tant que se’n va fer, i molts cops de males maneres.

Pels qui no em coneixeu, us confesso ser un apassionat del debat de les idees, de les grans idees, de com transformar la ciutat en una cultura i un orgull, un motor de transformació de les persones, de les economies i del pensament. I escoltar ‘ets un mal ampostí’, com us sentirieu vosaltres? Com creieu que es sent una persona que s’estima Amposta i estes terres? Doncs és una punxada al cor, un cop al cervell més primari i un mal d’estómac que fa mal. Que trastoca valors. Però que també dona força per dir que no callarem, tot i que ens assenyalin, no callarem, ni, per suposat, deixarem d’escriure i de pensar.