El destí

Hi ha frases que bé surten en una conversa, bé llegeixes a la premsa o escoltes a la ràdio o a una pel·lícula… I molts cops no en fas cas però et deixen un rum-rum interior, un soroll que creix durant dies i nits i que fa que penses: aquí hi ha alguna cosa, aquí hi ha una bona idea.

La frase en qüestió és: “a diferència de les grans ciutats, en els pobles o ciutats petites el destí és compartit”. 

Per algú com jo que es dedica a pensar com millorar una ciutat com a polític municipal i que, de retruc, pensa en clau territorial, aquesta frase té una immensa càrrega semàntica, molts elements de cocreació d’espais i de serveis i, fins i tot, de confiances. També hi ha elements de fatalitat, entesa com a destí compartit. Té elements de liquidesa de la societat en les grans urbs.

El que està clar és que la frase fa pensar, i molt.

Totes i cadascuna de les passes, cada passa, que fem com a ciutat menuda, perifèrica i rural és clau i vital per redreçar i gestionar el nostre destí. I crec que, ara, amb la situació covid, el valor de cadascuna d’aquestes passes augmenta paral·lelament a la incertesa de l’època que vivim. Una passa en fals i el nostre destí pot ser fatídic. Podem perdre serveis. Podem perdre el comerç. Podem perdre estudis universitaris. Podem perdre el talent. Podem perdre el jovent. Podem perdre “bous i esquelles”. Podem perdre, a la fi, el ritme de la societat i que aquesta ens deixi enrere.

En temps de bonança, en temps de creixement, una passa en fals pot ser tapada per “llums de colors”, però en temps de crisi i de recuperació si fem una passa en fals el nostre destí estarà escrit i se’ns escaparà un tren, potser un dels últims com a territori.

I ara anem a la màxima perquè, com a territori, les Terres de l’Ebre n’hem deixat perdre molts, de trens. Massa.

Fa uns dies, en una tertúlia radiofònica, la presentadora em preguntava si com a territori ens havíem ancorat en el No, en la filosofia del No i desprès plorar perquè no venen inversions.

La resposta és clara: energies renovables sí, massificació no. Infraestructures sí, però sense malmetre el territori. Defensa del Delta sí, sense demora i sense que es perdi un pam de la seva morfologia. Inversions sí, extraccions de recursos sense deixar res a canvi no. I així molts i molts exemples.

Tinc clar que el destí, ara, l’hem d’escriure nosaltres com a territori i, també, com a suma de ciutats menudes que sabem cap a on anar amb les idees clares i amb la ferma decisió acabar amb les polítiques de retalls i pedaços. Molts autors, en frases memorables, descriuen el destí com allò que el treball et porta, com allò que l’esforç et proporciona, no el fatídic destí grec on al final apareixien el déus (deus ex machina).

Sinó, quina sort tindrem com a territori? Repensem, innovem, apostem, treballem-hi, doncs, en la creació d’un hub d’hidrogen verd, en una clara aposta per l’ecologisme, la innovació i la generació d’energia, de les aplicacions dels drons, de la recollida de dades geogràfiques per millorar-ne els serveis, en la creació de nous materials gràcies a la clofolla de l’arròs d’aplicació a indústries tant potents com l’automobilística, i tantes d’altres apostes guanyadores pel nostre territori.

Sabem què som, i quines passes fem i quines volem seguir fent cap al futur que mereixem.

El destí, ara més que mai, és a les nostres mans.

Total
0
Shares
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Previous Article

Moció per la transparència de la qualitat de l'aigua per consum humà d'Amposta

Next Article

Homenatge a Josep Igual al Ple d'Amposta per part de JuntsxAmposta

Related Posts
Total
0
Share